La depressió, la malaltia del nostre temps

Article publicat per Anna Ruiz Soler, psicòloga clínica de Clavé psicopedagogs.

La depressió és un cercle viciós. Produeix un alentiment mental i físic que fa que tot et suposi un esforç i et cansis amb facilitat. Fas menys coses i et culpes d’això. Acabes creient que no pots fer res i que mai podràs estar bé. En aquest moment, et sents encara més trist i et resulta més difícil fer qualsevol cosa. I així contínuament…

El manual diagnòstic i estadístic dels transtorns mentals (DSM-IV-TR) organitza els transtorns depressius en les següents categories:

· Transtorn depressiu major (TDM), episodi únic.

Es caracteritza per un sol episodi depressiu major; és a dir, almenys dues setmanes d’humor deprimit o pèrdua d’interès acompanyat d’almenys altres quatre símptomes de depressió.

·T Transtorn depressiu major, recidivant o de repetició.

Es caracteritza per dos o més episodis depressius majors.

· Transtorn distímic.

Almenys dos anys en què la majoria de dies es té humor deprimit i en els que hi ha hagut almenys altres dos símptomes de depressió.

· Transtorn depressiu no especificat.

Inclou els transtorns amb característiques depressives que no compleixen els criteris dels tres anteriors.

Algunes de les principals característiques de les persones deprimides són:

· Humor deprimit: sentir-se trist, buit; tendència al plor.

· Disminució de l’interès o plaer en moltes activitats abans valorades. S’abandonen aficions, augmenta el retraïment social i pot haver-hi una notable disminució del desig sexual.

· Sentiments d’inutilitat o d’excesiva culpa. Les persones deprimides malinterpreten successos poc importants, els quals agafen com a prova de defectes personals, i es senten exageradament responsables de fets no desitjats.

Exemples: “no sabré com fer-ho”; “no faig res que pagui la pena”.

· Irritabilitat i ansietat en molts casos.

· Fatiga, baixa energia i poca activitat. Poden estar moltes hores sentats o estirats.

· Agitació o alentiment psicomotors. La primera inclou no poder parar sentat, passejar amunt i avall, retorçar les mans, jugar amb la pell, la roba o altres objectes. El segon, parla més lenta i monòtona, volum baix, mutisme, moviments lents, menys somriures i contacte ocular.

· Disminució o augment de la gana (pot haver-hi ànsia pels carbohidrats); la disminució tendeix a donar-se en un major percentatge de pacients.

· Insomni o, menys habitualment, hipersòmnia durant la nit o el dia.

· Disminució de la capacitat per pensar o concentrar-se, indecisió.

· Autocàstig excessiu. S’autovaloren negativament i fan més comentaris negatius sobre sí mateixes.

Exemples: "hauria de ser capaç de fer-ho millor"; "tant se val, qualsevol beneit podria fer-ho”; “he de ser realment un ruc per pensar d’aquesta manera”.

En l’origen de la depressió juguen un paper important la vulnerabilitat biológica (tot i que no en tots els casos) i la vulnerabilitat psicològica.

Dins la vulnerabilitat psicològica s’inclouen aquelles característiques personals fruit de l’experiència, tals com dèficit d’habilitats socials, manca d’assertivitat, ira interna, percepció de falta de control, baixa autoestima i pensaments negatius sobre sí mateix, el món i el futur.

Les persones que estan deprimides normalment pensen de forma sesgada i negativa. Tenen una visió negativa de sí mateixes (“no sóc bo”), del món (“la vida no té sentit”), i del futur (“sempre em sentiré d’aquesta manera”).

Aquests pensaments poden atratapar-les en un cercle viciós. Quan més deprimides es troben, més pensaments negatius tene i més creuen en ells. Quants més pensaments negatius tenen i més creuen en ells, més deprimides es senten. La meta principal de la teràpia és ajudar-les a escapar d’aquest cercle viciós.

Tractament psicològic

Numeroses tècniques es poden utilizar en el tractament de la depressió en funció de les característiques del problema i les característiques personals de cada pacient.

En el tractament de la depressió és fonamental establir una bona relació terapèutica, acordar una conceptualització del problema i justificar i descriure el tractament a seguir. Els objectius terapèutics es centraran d’una banda en els símptomes de la depressió i d’altra banda en els problemes interpersonals i personals del paciente.

Alguns exemples d’objectius de tractament són:

· Reduir les emocions negatives (tristesa, ansietat, culpa, ràbia, irritabilitat…) i augmentar els sentiments d’interès i satisfacció.

· Eliminar la inactivitat, l’insomni o hipersomni, la fatiga i el plor.

· Incrementar el número d’activitats gratificants.

· Augmentar les relacions socials satisfactòries.

· Potenciar l’assertivitat i altres habilitats socials.

· Reduir els pensaments negatius sobre sí mateix, el món i el futur. La qual cosa inclou saber veure el que és positiu, establir criteris realistes per autoavaluar-se, reduir l’autocrítica…

· Augmentar les habilitats de resolució de problemes.

Reducció o eliminació de la medicació antidepresiva o ansiolítica.

Ajudant a desenvolupar la intel•ligència per mitjà del joc

En el desenvolupament del nen un dels aspectes que més afavoreixen el progres de la seva intel·ligència és el joc i la multitud d’oportunitats que aquest suposa per a l’estimulació dels infants. Em de tenir present que la intel·ligència te multitud de vessants que requereixen una similar estimulació per a que els nens tinguin un desenvolupament equilibrat en les diferents àrees. Així hem d’anar deixant enrere la clàssica idea segons la qual la intel·ligència es redueix a la intel·ligència pròpia del llenguatge i la corresponent al raonament de caire més abstracte o manipulatiu (es a dir, la capacitat de manipular figures, imaginar objectes, etc., sense que hi participi el llenguatge en cap moment).

A l’actualitat es parla de que disposem d’unes 8 intel·ligències diferenciades, teoria desenvolupada pel psicòleg americà H. Gardner, i per suposat no tenim el mateix rendiment en totes elles, sino que podem tenir una gran capacitat en una i un baix rendiment en una altre. Podriem dir que el més convenient seria presentar un perfil equilibrat entre les diferents intel·ligències però en algunes ocasions també pot ser interessant tenir una intel·ligència més desenvolupada que les altres, el que es podria consituir en un talent.

A continuació parlarem de les diferents intel·ligències i com les podem estimular per mitjà del joc:

- Intel·ligència lingüística: es refereix a la capacitat relacionada amb el llenguatge, tant en la comprensió com en la seva expressió. Un exemple de persona que presenta un desenvolupament més marcat d’aquesta àrea seria un escriptor o un poeta.

o Pel que fa a jocs i altres eines que podem utilitzar per estimular la intel·ligencia lingüística podriem parlar d’endenvinalles, cançons, “trabalenguas”, jocs d’encadenar paraules, descobriment dels diferents sons que composen una paraula, fer rimes ...

- Intel·ligència corporal o kinèstesica: es refereix a la capacitat per a utilitzar de forma precisa i exacte el nostre cos, tant pel que fa a moviments globals com correr o ballar com a moviments tant fins com el d’un cirurgià a l’aplicar un tall amb el bisturí.

o Pel que fa a jocs: podem parlar tant dels de tipus motor més gruixut com qualsevol tipus d’esport fins als moviments més fins com els jocs de construcció o de crear collarets amb boletes.

- Intel·ligència musical: la capacitat per a percebre el ritme, tant pel que fa a l’escolta com a la producció musical per mitjà d’instruments o el cant. Una persona amb un bon desenvolupament d’aquesta intel·ligència seria un músic, un cantant o un compositor.

o En quant a la seva estimulació la formula més eficaç consisteix en l’exposició a la música de forma el més precoç possible, especialment la música clàssica sínfonica, però també esdevenen una eina important els jocs de seguiment de ritmes, les cançons infantils o bé els jocs d’afinar l’oide com descubrir sorolls o instruments a la naturalesa o a la música.

- Intel·ligència espacial: es tracta de l’habilitat per a percebre i representar-se l’espai, serien habilitats pròpies d’un arquitecte, un fotograf, un artista, etc.

o Per a l’estimulació una de les formes més eficaces és l’ús de jocs de construcció, així com el dibuix o els jocs d’exterior com les curses d’orientació. Així mateix jocs complexos com els escacs o el Tangram ajudaran a desenvolupar aquesta capacitat.

- Intel·ligència lògico – matemàtica: aquesta intel·ligència s’ocupa de la capacitat de resoldre problemes en els que no hi estigui implicat el llenguatge. Seria la intel·ligència més propia d’un matemàtic, un enginyer o un economista.

o La forma d’estimular aquesta intel·ligència correspondria amb la presentació de sitacions problemàtiques i la cerca d’eines per a la seva resolució, aspecte que es pot desenvolupar tant a partir de jocs de taula, com el parxis o els escacs com a partir de les situacions que ens ofereix la quotidianeitat.

- Intel·ligència interpersonal: podriem parlar de la nostra capacitat per a relacionar-nos socialment d’una forma eficaç i satisfactoria, resoldre adequadament els problemes interpersonals i comprendre i saber actuar conforme als sentiments dels altres.

o En aquest àmbit el joc esdevé de gran importància per mitjà dels jocs grupals i també els jocs d’equip com els esports poden ajudar-nos en aquest sentit. No obstant, els jocs de simulació de situacions cotidianes teatrelitzades com els jocs de cuinetes, de representació de l’escola, etc. seran els que ens podran ajudar més en aquest sentit a aquestes edats.

- Intel·ligència intrapersonal: probablement aquesta sigui una de les intel·ligències que més tard es desenvolupen, es tracta de la capacitat d’autoconeixement, autocontrol, identificació de les emocions propies i regulació del pensament. Podriem parlar de la intel·ligència propia d’un filosof o un escriptor per exemple.

o Per anar potenciant aquesta intel·ligència, tot i que a les primeres edats resulta díficil, podem emprar jocs que estimulen l’atenció i la concentració com: el Memory, el Simon, cercar diferències o els jocs de taula que impliquen l’ús d’estrategia.

- Intel·ligència naturalista: es tracta de la capacitat per copsar la natura, compendre-la i poder actuar sobre ella de forma eficaç. Es tractaria de la intel·ligència propia de persones que treballen i viuen en contacte amb la natura com pagesos, botànics, biolegs.

o La millor manera d’estimular aquesta mena d’intel·ligència consisteix en l’experimentació i la vivència de la natura, així el contacte amb aquesta resultarà fonamental pel seu desenvolupament, ja sigui per mitjà de la pràctica del senderisme, l’orientació o la familiarització amb les especies vegetals i animals.

Article escrit per Marc Giner Llenas. Psicopedagog de Clavé psicopedagogs. Autor del llibre “Mi hijo aprende jugando”. Barcelona (2010) Editorial Larousse

Entrevista "Mi hijo aprende jugando"

A continuación os presento la entrevista radiofónica que me realizaron recientemente en relación al libro que he publicado titulado "Mi hijo aprende jugando", en la entrevista trato diferentes aspectos sobre el desarrollo de los niños, poniendo un especial enfasis en el juego y en sus beneficios para su desarrollo.

1a parte de la entrevista


2ª parte de la entrevista

AFÀSIA

Entenem per afàsia la pèrdua o l´ alteració adquirida del llenguatge produïda a causa d´una lesió cerebral que afecta, tant a la comprensió, com a la producció d´ aquest.
Els trastorns neurològics més freqüents que donen lloc a l´ afàsia són; accidents vasculars cerebrals (AVC), tumors, traumatismes craneo-encefàlics (TCE) i demències entre altres.
El cervell està dividit en 4 àrees corticals especialitzades cadascuna en una funció determinada del llenguatge.
De la mateixa manera, cada àrea especialitzada del llenguatge es troba situada en diferents lòbuls segons la seva funció.
Així doncs tenim:
LÒBUL FRONTAL: La seva funció és motora i aquí trobem l´ àrea de Broca, encarregada de la producció fluïda i ben articulada del llenguatge.
LÒBUL TEMPORAL: La seva funció esta relacionada amb el processament auditiu en el cervell. Aquí trobem l´ àrea de Wernicke que és on es reconeixen els sons del llenguatge i l’encarregada de la comprensió d’aquest.
LÒBUL PARIETAL: S´ encarrega del control sensorial del cos. No és un centre de llenguatge però esta relacionat amb les àrees motores per tenir en compte els moviments que s´estan realitzant en el cos i que són necessaris també per poder produir llenguatge.
LÒBUL OCCIPITAL: Les seves funcions són visuals.
Encara que aquests dos últims lòbuls no siguin àrees on es realitzen funcions concretes del llenguatge, són molt importants perquè, per poder comunicar-nos, es necessària la relació entre diferents òrgans i sistemes sensorials com poden ser, l´ oïda, la vista, el tacte, etc.
CLASSIFICACIÓ DE LES AFÀSIES
Si tenim en compte la producció del llenguatge podem classificar les afàsies en :
FLUENTS: són aquells afàsics que produeixen molt vocabulari sense gaire esforç articulatori però presenten molts errors, poc contingut informatiu en el discurs, un vocabulari pobre i, en definitiva, una expressió inintel·ligible deguda a la presència de trastorns deformants de les paraules com poden ser:
PARAFÀSIA FONÈTICA: paraules inadequades que representen una distorsió de la original per omissió, adició, desplaçament, substitució de la sèrie fonèmica que la constitueix.
Ex: lebro x libro
PARAFÀSIA SEMÀNTICA: paraules inadequades però que estan relacionades semànticament.
Ex: llapis x bolígraf.
DISSINTAXIES: expressions en les que apareixen errors en l´ utilització dels codis morfològic i sintàctic.
Ex: la nenes.
JARGÓ: forma de discurs patològic que implica diferents alteracions a nivell del llenguatge expressat. Pot ser jargó neologístic (si predominen neologismes), parafàsic (si predominen parafàsies) o només jargó.
NO FLUENTS: es caracteritzen perquè l´ afàsic presenta un gran esforç articulatori, tot i que el contingut del discurs és més intel·ligible que el del fluent, en canvi, la dificultat articulatòria és major.
En aquest cas els trastorns del llenguatge son reductius i ens trobem amb:
ESTERIOTÍPIES VERBALS: Representen la forma màxima de reducció. L´ única producció possible es redueix a algun fonema, paraules o locucions automàtiques.
Ex: nomes diu “tan” variant l´ entonació segons el que vol dir.
EXPRESSIONS ECOLÀLIQUES: repeticions automàtiques de les paraules o frases pronunciades per l´ interlocutor sense afegir intenció o sentit.
EXPRESSIONS PALILALIQUES: repeticions sostingudes d´una síl·laba, paraula o frase curta.
ANÒMIA: dificultat d’evocació lexical. El pacient no troba la paraula que vol dir.
AGRAMATISME: produccions verbals amb absència de paraules i morfemes gramaticals obligatoris.
Ex: “dinar fora ” x “m’agradaria dinar fora de casa”.
PERSEVERACIONS: repeticions successives i inadequades d´una activitat o resposta prèvia.
Pel que fa a les àrees corticals lesionades podem classificar les afàsies en:
AFÀSIA DE BROCA.
Es tracta d´ una afàsia no fluent caracteritzada per la presencia de disprosòdia, és a dir, alteració de la melodia i el timbre en la parla.
La comprensió es troba més conservada que l´ expressió però, la repetició, la denominació , la lectura i l´ escriptura es troben alterades.
Es una afàsia que cursa amb dificultat en els moviments bucolabials.
AFÀSIA DE WERNICKE
Afàsia fluent, és a dir, hi ha molt llenguatge però amb moltes parafàsies i inintel·ligible degut, moltes vegades a la logorrea, és a dir, a la dificultat per interrompre el propi discurs.
Hi ha dificultat per a la repetició de paraules i frases, dèficit en la denominació i alteració de la lectura i escriptura.
Respecte a la lectura hi ha dificultats per associar paraules escrites amb el seu significat ja que, segons Wernicke, hi ha una certa dificultat en transformar el processament visual en auditiu.
Pel que fa a l´ escriptura hi ha diferències amb les afàsies de Broca, on el pacient té dificultats en la producció de paraules o lletres llegibles. Els pacients amb afàsia de Wernicke pot escriure amb facilitat però amb estructures semblants a la seva parla, és a dir, una escriptura alterada amb un jargó parafàsic (predomini de parafàsies) o neologístic (predomini de neologismes).
AFÀSIA GLOBAL O TOTAL
Es caracteritza sobretot per una important pèrdua tant de la comprensió com de la producció verbal.
Es tracta d´ una afàsia no fluent amb greus limitacions en la comprensió i repetició, també caracteritzada per la dificultat que presenta per a la denominació, la lectura i escriptura.
AFÀSIA DE CONDUCCIÓ
Afàsia fluent pel que fa al llenguatge espontani però amb predomini de parafàsies, normalment fonèmiques , que el pacient intenta corregir però amb dificultat.
La comprensió del llenguatge està més o menys conservada però hi ha dificultats en la repetició i, tant la denominació com la lectura i l´ escriptura es troben alterades.
AFÀSIA MOTORA TRANSCORTICAL
Es una afàsia no fluent i disprosòdica.
En aquest cas la comprensió està relativament preservada, al igual que la repetició, de manera que són pacients que tenen capacitat per a la denominació i la lectura en veu alta. No obstant, l´ escriptura es troba alterada.
AFÀSIA SENSORIAL TRANSCORTICAL
Aquesta afàsia és semblant a la de Wernicke però amb la diferència que, els pacients amb afàsia sensorial transcortical poden repetir correctament el llenguatge parlat i els de Wernicke no.
És una afàsia que es caracteritza per un llenguatge fluent, encara que presenta parafàsies, alteració prosòdica i un discurs poc coherent.
La comprensió es troba alterada, al igual que la lectura i escriptura.
AFÀSIA MIXTA TRANSCORTICAL
Es tracta d´ una afàsia poc comú i que és una barreja de l´ afàsia motora i la sensorial transcortical.
Es caracteritza per una producció verbal no fluent, alteració de la comprensió, la denominació, la lectura i escriptura.
La repetició es troba bastant conservada, encara que hi ha tendència a l´ ecolàlia (repetició del que diu l´ interlocutor).
AFÀSIA ANÒMICA
També és coneguda com afàsia nominal o amnèsica, ja que la major dificultat es troba en la capacitat per a la denominació.
Aquesta afàsia es caracteritza per tenir un llenguatge fluent i ben articulat amb una gramaticalitat bastant correcte i poques parafàsies.
La comprensió del llenguatge està preservada, així com la repetició i la comprensió escrita.
El problema d´ aquesta afàsia rau en la dificultat per trobar la paraula adequada i en la dificultat per a la denominació. De vegades aquesta empremta és tant gran pel pacient que pot arribar a fer ús de circumloquis i de paraules com “això” “allò” “ja saps”.
Pel que fa a la lectura i escriptura estan relativament preservades.

PRONÒSTIC I FACTORS QUE INTERVENEN EN LA RECUPERACIÓ DE LES AFÀSIES.

Hi ha diferents variables que ens indicaran i ens influiran en el pronòstic, tant pel que fa a l’exploració com pel que fa al diagnòstic i la rehabilitació de les afàsies.
Aquestes variables les podem dividir en dos grups:

1. Característiques del pacient.

· L´ edat.
· Dominància manual
· Ambient sociocultural.
· Dèficits Motors i/o neurològics.
· Personalitat.

2. Característiques de la lesió.

· Localització
· Etiologia
· Duració dels estímuls nocius.
· Grandària.

Podrem establir un pronòstic més o menys adequat desprès de transcorregut un temps determinat des de la lesió i tenint en compte la millora espontània, mes la millora que s´ aconsegueix amb una rehabilitació específica.
És important esperar a que el pacient surti de la fase aguda ja que, aquest, pot millorar en hores o en dies passant d´ un quadre greu a un trastorn lleu o fins i tot a la normalitat.




REHABILITACIÓ DE LES AFÀSIES

En primer lloc hem de tenir en compte que, un pacient afàsic, no només presenta un trastorn del llenguatge, sinó que també pot presentar trastorns neuropsicològics, així com problemes de tipus comunicatius i social que poden ser conseqüència de la seva lesió cerebral.
Això significa que, la rehabilitació de l´ afàsia, no només s’ha de centrar en els aspectes receptius i expressius del llenguatge, sinó que també s’han d´ avaluar altres àrees per aconseguir amb èxit els objectius de la rehabilitació.
Establir clarament el trastorn del pacient en termes lingüístics.
Avaluar aspectes no verbals de la comunicació.
Avaluar les reaccions psicosocials que afecten a la vida del pacient.


Un cop obtingudes totes aquestes dades començarem la rehabilitació.
Tenint en compte les diverses etiologies, la diversitat de tipus clínic i els diferents graus de severitat dels quadres, és convenient realitzar les sessions de forma individualitzada, tot i que , en alguna ocasió pot ser convenient fer alguna sessió grupal amb pacients homogenis pel que fa a l’edat, la patologia de base o la gravetat de l´ afectació, ja que això ajuda a potenciar els factors relacionals i socialitzadors.

Sistema d'Estimulació Neuro - Auditiva

El mètode SENA és un métode d'estimulació neuroauditiva per al tractament dels trastorns o problemes en el Processament Auditiu de la Informació, aquest servei es realitza de forma concertada amb el gabinet Diagnòstic i Intervenció en Psico-Audiología (DIPA), el qual es troba integrament dedicat al treball de la psico-audiologia i al treball des Problemes de Processament Auditiu Central.

¿Que és la psicoaudiologia?

El terme Psico-audiologia estableix la unió entre dues ciències: la psicologia i l'audiologia, relacionant els processos psicològics amb la forma de percebre l'entorn sonor.
Aquests processos psicològics inclouen els elements més bàsics d'aprenentatge: percepció (auditiva), atenció i memòria, imprescindibles per a un correcte desenvolupament dels processos cognitius superiors: adquisició del llenguatge, lecto-escriptura i pensament, i que tenen així mateix una gran importància en processos patològics que es reflecteixen a nivell cognitiu, conductual o emocional.
En l'actualitat, existeixen nombrosos treballs publicats que relacionen l'audició amb els problemes d'aprenentatge, el dèficit d'atenció amb o sense hiperactivitat, la dislèxia, la depressió, l'ansietat, l'Alzheimer, l'autisme o l'esquizofrènia entre altres.
En tots aquests casos trobem problemes d'audició que no són de tipus quantitatiu (pèrdua auditiva o sordesa) sinó de tipus qualitatiu o funcional, i es coneixen com a Problemes de Processament Auditiu Central (PPAC).
La millora dels PPAC és l'objectiu del treball de la psico-audiologia.

¿Quines són les funcions del Processament Auditiu Central?

El 1996, l'ASHA (American Speech-Language-Hearing Association) va definir les funcions del processament auditiu central:
* Localització i lateralització del so.
* Discriminació auditiva.
* Reconeixement de patrons auditius.
* Reconeixement dels aspectes temporals de l'audició.
o Resolució temporal.
o Camuflament temporal.
o Integració temporal.
o Ordenació seqüencial.
* Capacitat per reconèixer senyals competitives i degradats.


¿Quins són els Problemes de Processament Auditiu Central (PPAC)?

Quan parlem de problemes o trastorns del PAC (PPAC), fem referència a una alteració en la PERCEPCIÓ AUDITIVA, és a dir, que el nostre sistema auditiu no és capaç d'interpretar de forma correcta els estímuls sonors que percep. Aquesta alteració causa una repercussió en el dia a dia.
Això no significa que hi hagi una pèrdua quantitativa d'audició, no ens referim a la sordesa ni a un problema físic que redueix la capacitat auditiva, sinó que es tracta d'una alteració funcional (qualitativa).

¿Quins símptomes poden indicar un PPAC?

# Dificultat per entendre instruccions i ordres verbals.
# Lentitud en les respostes.
# Problemes de llenguatge i dicció.

# Problemes de comunicació.
# Problemes de discriminació auditiva.
# Tendència a somiar desperts.
# Substituir l'expressió verbal per gests.
# Dificultat per distingir paraules que sonen semblança.
# Es distreuen fàcilment amb sons externs.
# Dificultat per recordar noms i llocs.
# Dificultat per repetir seqüències de sons, lletres i números|nombres.
# Dificultat per atendre i recordar la informació presentada per via oral.
# Dificultat per realitzar ordres seqüencials.
# Rendiment acadèmic pobre.
# Problemes de conducta.
# Fatiga.
# Ansietat.
# Agressivitat.
# Estat d'ànim decaigut.

¿Quines dificultats d'aprenentatge solen tenir dificultats en el Processament Auditiu Central?

- Dislexia

- Dislalies (problemes articulatoris)

- Retràs en l'adquisició del llenguatge

- Trastorn per Dèficit d'Atenció.

- Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat.

- Disfemia (tartamudesa)

- Autisme i TGD.

- Trastorns emocionals

¿Qué pretenem amb el tractament SENA?

El tractament amb el Sistema d'Estimulació Neuro-Auditiva (SENA) té la finalitat de tornar-li a l'oïda la seva capacitat funcional el màxim possible.
Si penséssim en qualsevol articulació del nostre cos que estigués funcionant de forma deficient durant un temps determinat, difícilment no podria recuperar la seva funcionalitat de forma espontània. Pensaríem, llavors, a posar-nos a les mans d'un expert per a que a poc a poc amb ajuda de la rehabilitació poguéssim fer treballar aquesta part del cos i ajudar-la a recuperar la seva funcionalitat.
En el cas de l'oïda, està passant exactament el mateix. Donada la seva funció, només disposem del so per recuperar la seva funcionalitat progressivament. L'única forma de poder recuperar-la serà, llavors, modificar el so. Amb el Sistema d'Estimulació Neuro-Auditiva es realitza una rehabilitació de l'oïda mitjançant l'estimulació amb un so a què li modifiquem la seva estructura harmònica.
A partir dels treballs de Von Békesy hem pogut conèixer el mecanisme de l'oïda interna i com s'estimulen les cèl·lules cilíadas mitjançant el moviment de l'endolinfa. Aquest moviment respon a l'estructura harmònica del so. Si modifiquem l'estructura harmònica del so també canviem el moviment de l'endolinfa en l'oïda interna. Per tant, d'aquesta forma podem estimular i recuperar funcionalment zones de l'oïda que no podrien ser estimulades ni recuperades de cap altra forma.

¿Quin és el procediment d'estimulació?

El tractament amb el Sistema d'Estimulació Neuro-Auditiva consisteix en escoltar música processada per un programari informàtic que modifica l'estructura harmònica del so, en funció de la música seleccionada, al ritme necessari per evitar l'habituació i a la intensitat suficient per aconseguir una estimulació òptima.
Les sessions d'audició corresponen a una sessió per dia de 45 minuts, durant 10 dies (dues setmanes de dilluns a divendres respectant els dos dies del cap de setmana de descans). Durant aquestes dues setmanes es realitzessin tres audiometries. L'audiometria inicial, mitjançant la qual fem el diagnòstic, una altra prova a meitat del tractament i una en acabar-lo, per tal d'observar els resultats obtinguts amb la intervenció.

Diferències amb l'exploració tradicional:

La diferència fonamental entre l'exploració mèdica tradicional i la nostra és "què" estem avaluant. En el primer cas s'adopta una actitud quantitativa i es mesura el grau de pèrdua auditiva. En el nostre cas l'enfocament que adoptem és qualitatiu, i el que mesurem és la qualitat de la percepció auditiva. Una audició correcta és aquella que permet percebre tots els sons en el mateix llindar d'intensitat.

Interacció:

El Sistema d'Estimulació Neuro-Auditiva és compatible amb qualsevol altra intervenció. Es tràfic d'un mètode d'estimulació sensorial, així que recomanem que sigui previ a altres formes de teràpia, ja siguin aquestes conductuals o dirigides a millorar el nivell cognitiu, com poden ser la psicologia o la logopèdia. Els sistemes sensorials són els únics mitjans disponibles per interactuar amb l'entorn i realitzar qualsevol aprenentatge. El seu correcte funcionament millora significativament qualsevol altra forma d'intervenció.

Avantatges:

. És un mètode no intrusiu.

. No farmacològic.

. Compatible amb qualsevol altra forma d'intervenció.

. No requereix la participació activa del pacient.

. Dóna resultats a curt termini.

TEXT EXTRET PARCIALMENT DE HTTP://WWW.DIPA.CAT, ON PODREU TROBAR MÉS INFORMACIÓ SOBRE EL MÈTODE SENA

Terapia de Moviments Rítmics i reflexes primitius

La Terapia de Moviments Rítmics i d'Integració de Reflexes Primitius és una terapia de Reorganització neurofuncional, la qual té un doble objectiu, per una banda estimula el desenvolupament del Sistema Nervios, especialment el Tronc Encefàlic, el Cerebel i els Ganglis Basals i d'altre banda ajuda a la integració dels Reflexes Primitius del nen.

¿Per què és important estimular els el Tronc Encefàlic, el Cerebel i els Ganglis Basals?

Aquestes estructures del Sistema Nerviós són les estructures més primaries i incideixen de forma cabdal en les funcions bàsiques del processament sensorial, del moviment i del desenvolupament d'aspectes de caire tan rellevant com el to muscular o el control postural i els automatismes.

La Terapia de Moviments Rítmics pretén que aquestes estructures presentin un funcionament óptim o el més adequat que sigui possible, d'aquesta forma es llibera el sistema límbic (la part del cervell que s'ocupa del desenvolupament emocional, el joc i l'aprenentatge, atenció i memoria) i el cortex (la part més evolucionada del cervell que s'ocupa del pensament).

Així doncs es pot aconseguir un funcionament més adequat de les habilitats cognitives més importants per a l'aprenentatge, ja que le sistema límbic i el cortex es poden ocupar de les funcions que realment li pertoquen, enlloc d'ocupar-se d'aspectes més bàsics que els hi pertoquen al tronc encefàlic o al cerebel.

¿Que són els reflexes primitius i quina incidència poden tenir en l'aprenentatge?

Els reflexes primitius són els moviments que realitza el nadó de forma innata i l'ajuden a madurar les seves primeres habilitats tant en relació al desenvolupament psicomotor com en relació al desenvolupament de respostes de fugida-atac, i serveixen de punt de partida per a que el nen pugui desenvolupar totes les seves potencialitats.

No obstant, els reflexes primitius tenen una vida curta i la majoria d'ells han de ser integrats abans dels 3 anys, d'altre banda poden tenir implicacions rellevants per al desenvolupament de l'infant, tant en relació al seu desenvolupament emocional, com en relació a l'aprenentatge o bé en la regulació de la seva conducta.

A mode d'exemple, el Reflexe de Moro és la primera resposta de protecció del nen de forma que quan s'espanta, ja sigui per un estimul auditiu, visual, tàctil o propi del moviment. En aquest moment el nen allibera Cortisol (l'hormona de l'estrés) i realitza una resposta motor consistent en obrir els braços, agafar aire, començar a plorar i tancar els braços el pit en un moviment de protecció. No obstant, aquest reflexe s'hauria d'haver integrat abans dels 6 mesos. D'altre manera el nen pot desenvolupar una resposta d'hipersensibilitat, ja sigui visual, auditiva, tàctil o en relació al moviment. Això provocarà que visqui en una situació constant d'estrés, mostrant-se molt reactiu als estimuls que activen el reflexe. D'aquesta manera podran tendir a comportar-se de dues maneres, o bé de forma molt inhibida, amb moltes dificultats per connectar amb l'exterior o bé de forma molt expansiva en un afany d'intentar controlar tots els estimuls que es donen al seu voltant. Lògicament, ambdues conductes provocaran moltes dificultats en el seu desenvolupament tant social com en relació a l'aprenentatge.

Mes tard el nen amb el reflexe de Moro actiu no realitzarà la resposta típica d'aquest reflexe cada cop que aquest s'activi, ja que tendirà a controlar-lo de forma conscient, el que implicarà encara una major dificultat, ja que estarà implicant el Cortex en funcions que no li pertoquen, restant-li d'aquesta manera eficiencia als processos més importants del cortex com el processament de la informació auditiva i visual, l'atenció, la planificació, el judici i el raonament.

Alguns símptomes que ens poden indicar la presència de Reflexes primitius

La presència de Reflexes Primitius després dels 3 anys és un símptoma d'immaduresa del Sistema Nervios, el que implicarà dificutats en el seu desenvolupament. Alguns dels símptomes que podrem observar més fàcilment de la presència de Reflexes primitius són els següents (els símptomes dependràn del reflexe present):

- Hipersensibilitat auditiva o visual, el que provoca que es sobrexcitin davant de sorolls forts o continuats o bé davant d'estimuls visuals estresants.

- Equilibri pobre

- Males postures

- Dificultats en la coordinació motora gruixuda, especialment en moviments creuats, es a dir, quan ha de coordinar entre costats del cos (per exemple entre mà dreta i peu esquerre).

- Dificultats en la coordinació motora fina, mala lletra.

- Problemes en el control d'esfinters, eneuresí

- Tendència a caminar de puntetes.

- Problemes d'atenció i concentració

Com treballa la TMR per a corregir els Reflexes primitius i les disfuncions de les bases del Sistema Nervios

A partir de l'avaluació dels Reflexes primitius en el nen i de la seva coordinació motriu es prepara un programa fonamentalment motor per a que els pares l'executin de forma diaria a casa, el programa no comporta més de 20 minuts diaris i es tracta d'uns exercicis senzills que treballen tant en la maduració de les bases del Sistema Nervios com en relació a la integració dels reflexes primitius.

Més informació sobre els reflexes primitius i la TMR

A la presentació que segueix hi podeu trobar més informació, tant sobre la terapia com sobre la incidència de la permanència de reflexes primitius en el desenvolupament d'adults i infants. Davant qualsevol dubte no dubteu en contactar amb nosaltres.

Terapia De Moviments RíTmics I Reflexes Primitius (Web)

View more presentations from blogclave.

Escribir en espejo

Una consulta frecuente en nuestro despacho y sobretodo referida a niñ@s de edades comprendidas entre los 5 y los 7 años, se refiere a la escritura en espejo tanto de números como de letras o palabras incluso, se trata de un fenómeno muy común sobretodo entre aquellos niñ@s que estan empezando a su aprendizaje de la lectura y la escritura. Este error frecuente suele alarmar a los padres puesto que a menudo puede ser confundido con síntomas disléxicos, lo que no tiene que ser así necesariamente.

Podemos encontrar dos motivos fundamentales por los cuales l@s niñ@s pueden escribir en espejo:
Problemas de lateralidad. En estas edades es cuando la lateralidad se establece hacia un lado u otro, mostrando una mayor preferencia en términos generales por la lateralización diestra. Sin embargo, como ya hemos tratado en otros artículos, pueden surgir dificultades en este proceso que pueden alterar fundamentalmente las nociones de espacio y también las de tiempo, aunque este último aspecto no lo trataremos en este artículo ya que la incidencia no es tan relevante en el caso que nos ocupa.
Entre los problemas más frecuentes en relación a la lateralidad en relación a la escritura en espejo, encontramos la lateralidad cruzada y en algunas ocasiones la lateralidad zurda, tenemos que tener en cuenta que la direccionalidad propia de las personas zurdas y también de aquellas con dominancia ocular zurda es de derecha a izquierda, justamente a la inversa de las personas con la lateralidad diestra, que es la direccionalidad de nuestro sistema de escritura, es decir de izquierda a derecha. Por tanto en estos casos resulta lógico que se produzcan errores en la escritura, invirtiendo letras, numeros o incluso palabras y oraciones enteras.
Much@s niñ@s pasarán por esta fase resolviendo esta dificultad sin más problemas, aunque conviene estar atentos a su posterior desarrollo en la lectura y la escritura, ya que pueden resolver este problema realizando un esfuerzo extra en estas actividades que puede pasar factura en procesos más complejos como la compresión lectora o la expresión escrita, sobretodo en aquellos que presentan lateralidad cruzada mas que en los de la lateralidad zurda. Puesto que estos últimos si tienen una buena configuración lateral disponen de unos buenos ejes de referencia en relación al espacio y pueden asumir la direccionalidad inversa sin mayor dificultad, mientras que aquellos que presentan lateralidad cruzada tienen un cruze de ejes espaciales que les puede entorpecer de forma más clara este proceso en relación a la direccionalidad.
Otro aspecto, muy relacionado con el anterior, reside en el desarrollo de la percepción visual, especialmente de aquellos aspectos que implican una madurez visual para el desarrollo de la lectura y la escritura. En este sentido cobra especial relevancia la percepción de las simetrias simples de derecha - izquierda (b-d) o arriba - abajo (b-p), así como las de tipo doble, es decir, arriba - abajo y derecha-izquierda (b-q). Las dificultades en la percepción de las simetrias simples derecha izquierda son las más comunes y much@s niñ@s presentan dificultades en su percepción hasta los 5 o 6 años, resultando un signos de alerta cuando esto no se supera pasada dicha edad, con lo cual es común que niñ@s con dificultades en este tipo de percepción puedan girar algunas letras o números de forma aíslada ya que no perciben la diferencia entre ello, no resultando común que realicen toda su escritura de forma inversa. Resulta más preocupante cuando las confusiones se dan en simetrias dobles, aspecto que no es de carácter evolutivo y que nos podria indicar la presencia de serias alteraciones en el desarrollo de la orientación espacial y la percepción visual, tan importantes para el desarrollo de la lectura y la escritura.
No obstante, debemos tener presente que estos procesos de maduración perceptiva tienen una amplia vinculación con el proceso de lateralización, el cual resulta un proceso de neuromaduración clave para el progreso del resto de habilidades y en este sentido clave para el progreso de la percepción visual.
Por tanto, no podemos olvidar que la lateralización resulta el elemento clave en este tipo de dificultades así como que puede coincidir con una etapa en que se estan realizando ajustes en diferentes procesos que facilitaran el posterior desarrollo.
En un próximo artículo trataré algunas de las posibles vias de trabajo de estas dificultades.